La tardor no arriba, desperta. Sorgeix com un ressò antic que creua les venes del món, daurat i tremolós, obrint solcs de llum entre la penombra de les branques. És un batec de terra ferida, un sospir llarg que s'embulla en el cabell de l'aire. Tot calla per a escoltar el seu pas: el cruixir de les fulles, les ombres que degoten des dels arbres, la quietud que es desplega com un rumor de distància.

Les hores cauen lentes, quasi líquides, lliscant-se entre els dits del dia, i el cel, tan baix, sembla afonar-se en els ulls de qui el mira. Hi ha una tristesa en la llum, sí, però no és derrota; és la melancolia que respira l'etern, com si l'univers s'arreplegara per a murmurar la seua veritat més profunda: que la bellesa està en l'instant que es perd.

I així, en aquesta estació d'adeus i renaixements, s'escriuen els versos. Cada paraula és un reflex del que mor per a viure, del que crema en silenci i es converteix en cendra lluminosa. Cada poema que segueix és una tardor en si mateix, un espai on el temps es despulla i la memòria palpita com un arbre ple d'aurores.

Tardor no es viu, se sent. 

I ací, en aquesta cadència de fulles 

que cauen, 

naix la poesia: fragor callat, 

hàlit immens, 

un món contingut en un sol alé.

L'hivern arriba a poc a poc, com un pensament que es queda a viure en els marges del dia. Ho ocupa tot sense soroll, sense presses, omplint els racons amb el seu alé de cendra. El paisatge es replega, despullat d'adorns, i en la seua nuesa troba una bellesa antiga, una puresa que fa mal. La llum, escassa i obliqua, sembla un fil d'or *deshilachado entre els núvols, i el fred no es posa en la pell: s'afona més enllà, on la memòria crema a poc a poc.

És en aquesta estació de branques nues i cels de plom on la paraula pren forma, esquiva com un floc que es dissol abans de tocar la terra. En l'hivern, tot es condensa: el silenci, l'espera, la certesa que l'immòbil també respira. No hi ha pressa, només el batec del temps detingut, una pausa on l'essencial queda al descobert.

Cada poema que segueix és una clivella en el gel, un xicotet incendi encés entre les ombres. Ací, en l'hivern, la poesia s'escriu amb mans fredes i ulls oberts, mirant més enllà del visible, buscant en el buit la promesa del retorn.

Benvinguts a l'hivern: 

aquest refugi de la lentitud, 

aquest llindar 

on l'efímer es torna etern.

La primavera no arriba; s'alça. Sorgeix des del profund, des de l'entranya adormida de la terra, com un pols verd que tot l'inunda. És un esclat suau però implacable, un riu de saba que desborda les branques i encén els camps. Cada fulla, cada flor, naix com un llampec contingut, com un centelleig que recorda al món la seua raó de ser. L'aire vibra, carregat de presències invisibles: el perfum del viu, el ressò del que creix sense ser vist. La llum, que fins ahir era freda, s'ha tornat càlida i generosa, com una carícia que desperta els rostres de les coses. Tot renaix, però no amb pressa; ho fa amb la delicadesa de qui coneix el temps etern. El cel, ara més vast, s'inclina sobre el món com si volguera tocar-lo.

És en aquesta explosió continguda, en aquest renàixer que quasi fa mal per la seua intensitat, on la poesia troba el seu reflex. Ací, en el cor de la primavera, cada vers és una branca que s'estén, un pètal que tremola, una arrel que busca el profund. Les paraules brollen no per voluntat, sinó per necessitat: com si el propi món les dictara.

Benvinguts a la primavera: 

eixe instant en què la terra 

s'incendia de vida 

i l'ànima s'inclina, humil, 

davant la immensitat 

del miracle quotidià.

L'estiu no arriba, resplendeix. Es desplega com un alé ardent que abasta cel i terra, com un batec que inunda cada racó del món. La llum, immensa, es vessa sobre els dies, fonent les ombres, fent vibrar les pedres, els camps, les aigües quietes. Tot viu sota el pes dolç de la calor, tot crema en silenci, com si el temps volguera fixar-se en un únic instant infinit.

Els cossos, nus al sol, es confonen amb la terra, i l'aire, dens i lent, és un mantell que embolica fins al pensament. Els dies no acaben, es dilueixen en nits tèbies on la foscor no existeix, només la persistència d'un fulgor llunyà. En cada racó, en cada horitzó, l'estiu murmura: no hi ha pressa, no hi ha després, només aquest ara que s'expandeix com un foc contingut.

És en aquest esclat de llum i repòs on la poesia naix. Les paraules, lleugeres com la pols en el vent, busquen atrapar l'inagafable: el tremolor de la mar sota el cel obert, el cruixir del blat daurat, el frec de l'aire que crema i consola. Cada vers és un centelleig d'aquest estiu interminable, un reflex de la calor que habita no sols la pell, sinó també l'ànima.

Benvinguts a l'estiu: 

eixa eternitat encesa 

on el món es consumeix i renaix, 

on el temps deixa de ser mesura 

per a convertir-se en ardor, 

en vida, en poesia.