"Normalment, treballe per sèries temàtiques, agafe un tema que em motive, intente plasmar-lo i desenvolupar un discurs que puga arribar a la gent."
"Hem de pensar que l’art és un llenguatge universal comprensible per tots, en admirar-lo o sentir-lo ens provoca algun tipus de sensació diferent en cada persona."
Claudia de Vilafamés
Claudia Trilles Porcar, nascuda a Vilafamés al 1967, s’inicia al món de la pintura a l’estudi que l’artista Progreso crea al poble. És allà on comparteix experiències amb artistes com Custodio Marco, Uiso Alemany o Nassio Bayarri. En paraules de l’artista, tant l’existència del Museu com la de l’estudi, van propiciar que un cert nombre de joves iniciaren una carrera artística que amb els anys ha anat evolucionant de maneres diverses i que en el cas de Claudia haja estat i continue essent molt interessant i complexa.
L’any 1987 munta el seu primer estudi a València on anys després i de la mà de l’artista Amat Bellés estableix contacte amb la Galeria Subex de Barcelona, relació que encara es manté en l’actualitat.
Dedicada plenament durant tota la seua trajectòria artística a la pintura realista, centra bona part de les seues produccions als bodegons, dels que en 2011 es compleixen 25 anys de la seua primera exposició dedicada, a la Galeria Trassos de Castelló. Es tracta d’unes natures mortes mediterranitzades que gràcies en part a la seua relació amb la Galería Subex, motivaran una major especialització de l’artista en aquesta matèria.
Junt a aquesta producció i com a dona compromesa amb la societat, posseeix una sèrie d’ólis, molt més hiperrealistes, que sota el títol “Rostres ocults” ens apropen als sentimients de soledat i angúnia que patim a la massificada societat actual. Aquestes obres de caràcter crític tenen la capacitat d’alçar el material plàstic a la condició de paradoxa. Un element propi de la nostra societat híper-industrialitzada, en contrapunt a la bellesa i serenitat de les efígies clàssiques. La preciosista llum que rodeja l’espai així com els marcats contrasts de color procurats per les textures, són l’escenari d’unes obres repletes d’ironia, que denoten el domini de la tècnica i el curat dibuix de l’artista.
És una immensa satisfacció poder conversar amb la reconeguda i entranyable pintora de Vilafamés. Artista amb una extensa producció plàstica que ens alimenta els sentits amb un variat imaginari on es reflecteix la representació de la realitat, a vegades, no exempta de posicionament i critica social.
Així doncs, sense més preàmbuls passem a conversar amb Claudia Trilles per a conéixer de primera mà a la persona i el seu món artístic.
AA:
Claudia, benvinguda a l'espai "Converses amb persones creatives" del blog PARAULES A CEL OBERT. És un autèntic luxe poder conversar amb tu. T'agraïsc profundament que hages accedit a realitzar aquesta entrevista. Segur que els teus punts de vista seran de gran interés per als lectors i lectores.
Som-hi! Ens agradaria conéixer com vas començar en el món de l'art. Quines van ser les teues motivacions?
CV:
Vaig començar a pintar molt joveneta, els estius a l’estudi de Progreso, un dels artistes fundadors del MACVAC, en Vilafamés, després va establir una acadèmia de pintura al poble, on anàvem els xavals de Vilafamés però també van començar a vindre d’altres pobles com Borriol, l’Alcora i Culla.
Vaig tindre la sort que al meu poble estiguera el MACVAC la nostra introducció al món l’art contemporani, una experiència única en uns xiquets de famílies rural sense cap coneixement d’art, i que hi haguera una gran quantitat d’artistes que estiuejaven o tenien la seua residència allí.
Molts d’ells en les seues estades estiuenques passaven per l’estudi de Progreso, ens donaven classes i ens introduïen en noves tècniques. Cal pensar que estem parlant del Vilafamés de principis dels 80 del segle passat.
Els artistes que més passaven per l’estudi, ja que tenien gran amistat amb Progreso, eren Custodio Marco, Nassio Bayarri i Uisso Alemany. Tots ells ens van motivar per a continuar pintant.
La primera exposició la vaig fer a la Biblioteca de Vilafamés l’any 1984, amb paisatges de Vilafamés. Per a sorpresa meua va acudir el Senyor Vicent Aguilera Cerni, director del Museu, acompanyat de molts pintors i per a més gran sorpresa meua el senyor Vicent i alguns dels pintors em van comprar quadres. D’aquella exposició es van vendre tots i me’n van encomanar 40 més.
Aquesta va ser un impuls molt gran per a mi i poder començar la meua carrera artística.
AA:
Considere que cultives una pintura molt personal que és capaç de conjugar una exquisida tècnica i una marcada tendència cap al realisme, no exempt d'incitació a la reflexió. En aquest context, podries comentar-nos un poc més sobre les bases del teu art?
CV:
He pintat realisme, des del principi de la meua carrera, tot i que aquest tipus de pintura no ha sigut considerada com moderna i pareix que no estigues dins de les noves tendències artístiques. Sempre he pintat els motius que tenia més propers, al principi en un estil molt clàssic, però als anys noranta vaig viatjar dues vegades a Nova York on vaig descobrir i estudiar el foto-realisme americà. Aleshores vaig comprendre que la meua pintura podia ser més actual, ja que es podien simplificar molt més les composicions, els motius i canviar els formats dels llenços. Amb el temps hi he introduït nous motius a la meua obra com els bustos, les teles i últimament els ceps.
En aquests moments de la meua vida puc considerar que tinc la tècnica necessària dins del realisme, ara per a poder ser artista cal tindre un món personal on poder desenvolupar-la.
AA:
Encara que siga un tòpic, sempre és interessant conéixer el parer de l’artista al respecte: La necessitat creativa, neix o es forja?
CV:
Les dues coses, crec que algunes persones tenim alguna cosa que ens impulsa a crear, però després també està la constància, anar cada dia a l’estudi a pintar o tan sols a passar el dia, però segur que si vas eixen coses. Jo soc molt constant, i al final alguna cosa ix.
AA:
Soc de l'opinió que la creativitat és una capacitat que va més enllà de l'especialització en una disciplina concreta. L'artista necessita les Belles Arts sense fronteres. Per exemple, un poema és bell, un poema amb fons musical, encara més. I un poema recitat sobre un fons musical i acompanyat d'una obra pictòrica al·lusiva, encara molt més. Tu, com ho veus?
CV:
Totes les arts tenen la seua part creativa, si barregem totes aquestes arts, barregem la part creativa de cada una d’aquestes disciplines i la forma d’expressar-se de cada artista o la forma d’expressar-se cada artista dins de les diferents arts.
Ajuntant diferents arts es pot aconseguir una catarsi màgica que expressada de manera individual no haguérem pogut percebre.
AA:
Per cert, quins són els teus referent i influencies en la pintura?
CV:
Totes les persones estem influenciades per tot el que hem vist o estudiat.
En els meus inicis en la pintura estava molt influenciada pel bodegó clàssic, com els de Zurbaran o Clara Peeters artistes del XVII.
Després com ja he comentat abans vaig viatjar a Nova York i allí vaig conéixer el foto-realisme amb artistes com Don Eddy o Charles Bell. Ací vaig quedar impressionada en veure tot el que es podia fer dins de la pintura realista i lo lluny que jo estava. També vaig quedar impressiona per les mides de les seues obres.
Sempre he seguit l’obra de Manuel Blesa i la seua manera de tractar la ceràmica
L’obra d'Isabel Quintanilla, Carmen Laffont i Maria Moreno també han sigut un referent en la meua pintura.
Nosaltres com a artistes estem sempre influenciats per totes les imatges que anem veient diàriament ja siga en galeries d’art, museus, Internet, TV, revistes o inclús en els grafits que veiem cada dia pels carrers.
AA:
Parlem ara una mica del teu pla de treball creatiu. Com vas desgranant, des del principi, les teues obres? Com convoques a la inspiració?
CV:
Normalment, treballe per sèries temàtiques, agafe un tema que em motive, intente plasmar-lo i desenvolupar un discurs que puga arribar a la gent. Aquestes sèries no són tancades en el temps, sinó que vaig saltant d’una a l’altra periòdicament. Aquests canvis de sèrie m’ho demana el cos. També he de dir que van apareixent noves sèries pel camí. Per exemple, tinc diverses sèries obertes, Els Rostres Ocults, Els Fardells, Els Ceps i una novíssima que encara és una protosèrie, no li he ficat nom, són un conjunt d’idees que vaig plasmant en esbossos.
A l’hora de pintar un quadre, primer de tot tinc la idea, busque informació, pense el material que necessitaré, faig un esbós i comence el muntatge del motiu que vaig a pintar, sempre pinte del natural, per el qual tinc tots els elements a l’estudi.
Quan ja tinc decidit lo que he de pintar, cal pensar la dimensió del llenç en el qual vull donar-li forma, quan tinc decidit la grandària, normalment, per no dir quasi sempre, he de retocar el muntatge que havia fet abans (en aquesta part solc passar molt de temps), quan ja està clar el motiu comence a dibuixar, i després a pintar. El meu procés de pintura és molt meticulós, ja que jo treballe sobre capes, açò vol dir que cal que s’asseque una capa per a poder-li’n donar una altra. Al ser, la meua, una pintura realista, consisteix en el fet que el quadre s’assemble al màxim al motiu.
La meua manera de convocar la inspiració és a l’estudi pintant i en silenci. El qual vol dir que has d'estar moltes hores davant dels pinzells o dels llapis per a quan la inspiració passe per allí la pugues agarrar, ja que no passe cada dia.
Soc molt disciplinada, així que quasi mai deixe que la inspiració se m’escape.
AA:
Temàticament, en quins paràmetres s’ubica la teua pintura?
CV:
Hui en dia tenim el costum classificar-ho tot, has d'estar en un grup o en un altre, has de ser d’aquests o d’aquells. Doncs a mi m’han ficat dins del realisme i últimament dins de l’hiperrealisme.
La meua pintura la definiria com una pintura natural, arrelada a la terra i al paisatge en què visc, per a mi el paisatge no és tan sols la geografia, muntanyes, rius, platges, són també els estris que utilitzem o hem utilitzat diàriament a les cases o als masos. Són paisatges d’interior, són els paisatges de les nostres dones, però també ho són dels homes que han conviscut amb elles.
AA:
Des del punt de vista formal, és clar que la producció pictòrica de l’artista evoluciona al llarg del temps. Com ha canviat el teu llenguatge pictòric al llarg dels anys?
CV:
La meua pintura del principi era molt barroca inspirada en els clàssics del segle XVII, amb molta ceràmica, fruits, armaris i puntilles i uns fons molt treballats. A poc a poc he anat simplificant els bodegons, jugant amb uns formats llargs i disposant els elements de forma simètrica dins d’ells. Tot açò, per descomptat, sense deixar de perfeccionar el realisme. Últimament, estic treballant amb un sol element, com pot ser la sèrie dels Fardells, que s’exposarà el pròxim mes d’octubre a l’hotel Mindoro o la sèrie Ceps.
AA:
Quina és la teua opinió respecte al paper què hauria de representar la pintura y les arts en general, en el context actual d'una societat tan deshumanitzada i egoista?
CV:
Totes les arts durien estar molt més presents al sistema educatiu, tant a les escoles com als instituts. Aquestes desenvolupen la ment, la psicomotricitat, ens fan pensar, açò és essencial hui en dia que estem un poc (o un molt) aborregats, tinc la impressió que deixem que altres pensen per nosaltres, tenim pensadors d’estar per casa cada dia per la TV o per les xarxes socials.
Si pensem un poc, en el temps de pandèmia tots vam recórrer a les arts, i per què?, perquè ens distreuen i són divertides, cal recordar que les nostres ciutats o pobles es van convertir en auditoris on el pati de butaques eren el nostre balcó o en sales d’exposicions situades també als balcons. Hem de pensar que l’art és un llenguatge universal comprensible per tots, en admirar-lo o sentir-lo ens provoca algun tipus de sensació diferent en cada persona.
AA:
Passant a un pla més personal, què lectura fas d'aquests moments que ens toca viure tan injusts, irracionals i tan convulsos?
CV:
Estic preocupada de la falta de valors que hi ha en una part d’aquesta societat, la poca perspectiva en l'àmbit laboral, econòmic i fins i tot ecològic que tenen els joves. L’extrema dreta està guanyant terreny a tota Europa i als Estats Units, el canvi climàtic és ja un fet que no podem negar amb tota la llista inacabable d’incendis que hem hagut de suportar o aquestes onades de calor interminables que hem sofert.
M’entristeix cavil·lar en les generacions anteriors que van haver de lluitar perquè hui tinguem una sèrie de drets que pareixien inamovibles, que tots, o això pensàvem, donàvem per drets universals com pot ser el dret a l'avortament, els drets de les dones o molts d’altres i que hui en dia semblen en perill.
AA:
Encara que s'intueix, també m'agradaria saber la teua opinió respecte al perquè la dona ha sigut invisible i infravalorada en la història universal de la pintura. Continua ocorrent?
CV:
Les dones artistes sempre hem estat a l’ombra dels homes. Nosaltres hem hagut de portar la casa, cuidar dels fills i dels vells, els homes ens donaven permís per a fer i desfer, fins i tot ens deien allò que havíem de pensar.
S’ha hagut de lluitar molt per a demostrar que les dones aprofitem per a altres coses a part de la cura de la llar, que podem arribar a ser igual o millors que vosaltres, però alguns mascles consideren perillós que ens puguem situar al seu nivell.
Ara per exemple estic exposant al MACVAC junt amb Manuela Ballester (DONA de Josep Renau). Manuela és poc coneguda, però va ser igual de vàlida o més que ell. Fou una pintora valenciana que va estar sempre a l’ombra del seu marit, es va dedicar a cuidar a tota la seua família, va haver d’emigrar a França, Mèxic i Alemanya seguint al seu espòs i encara tenia temps per a la seua passió que era la pintura.
Igual que ella n’hi ha moltes més dones a l’ombra dels seus marits, sempre són la dona de, com per exemple Amalia Avia (DONA de Lucio Muñoz), Maria Moreno (DONA d’Antonio López), Yoko Ono (DONA de John Lennon) entre d’altres.
Ara pareix que es vulga reconéixer l’obra de moltes dones artistes invisibilitzades durant segles.
Però pense que aquest reconeixement va a poc a poc, que hem de treballar molt i demostrar cada dia que som artistes. Jo porte demostrant-ho des dels disset anys.
AA:
I ja, de passada, la pregunta del milió, com veus el futur de la humanitat?
CV:
Negre o molt gris, per a no ser tan pessimista.
Hem viscut una pandèmia, que ni els millors guionistes de cine s’ho hagueren pogut imaginar, encara no ha acabat aquesta pesta i ens han ficat en una guerra i tot el que això comporte política, socialment i econòmicament, si tot açò ho barregem amb el canvi climàtic onades de calor, inundacions, sequeres, incendis, crec que no podem veure un futur molt clar.
Quasi que vaig a parar que si no em deprimiré o deprimiré als lectors.
AA:
Per acabar, una qüestió d'interés per als interessats: Quins consells donaríeu a tot aquell artista que s'inicia en el món de la pintura?
CV:
Ja diuen “Consejos doy que yo no tengo”
El meu consell és treballar molt, molt, cal ser constant i tindré molta disciplina, és un camí difícil, però molt gratificant pel que devem avançar per a aconseguir els nostres somnis.
AA:
I respecte a la teua activitat, que portes entre mans ara i quins són els teus projectes en un futur immediat?
CV:
En el moment que estem fent l’entrevista tinc dues exposicions, una com ja he dit abans al MACVAC junt amb Manuela Ballester i una altra a la Sala Maria Sorolla de la platja de Moncofa junt amb Amparo Domínguez, Jesús Llopis i Samuel Bayarri.
Per una altra banda, el pròxim mes d’octubre tinc una exposició individual a l’hotel Mindoro de Castelló d’una sèrie titulada FARDELLS, que haguera hagut d’exposar el maig del 2020, però va ser suspesa a causa de la pandèmia. Aquesta sèrie està inspirada en els refugiats que van haver de fugir de les seues cases i sols portaven un fardell de roba, igual que el que portaven les meues iaies per a transportar la roba que venien del mas al poble.
També estic treballant amb l’ArtDog London Gallery amb qui expose per diverses fires del Regne Unit i amb la Galeria Subex de Barcelona amb qui expose anualment des de fa trenta-tres anys.
AA:
Ha estat un autèntic plaer poder conversar amb tu. Gràcies per atendre aquesta entrevista i tan sols em resta desitjar-te molta sort i èxit, tant en el personal com a professional. Fins aviat, Claudia!