" En poesia trobe que he evolucionat cap a un discurs cada vegada més introspectiu i més estructurat. "
"La bona narrativa sempre ha tingut certes dosis de “poesia”, entesa en sentit general. "
Vicent Penya
Embedded Files
Vicent Penya i Calatayud (Rafelbunyol, 1961), escriptor i tècnic lingüístic valencià.
Penya va nàixer el 7 de juny de 1961 a Rafelbunyol (Horta Nord). Ha cursat estudis d’enginyeria tècnica industrial per la Universitat Politècnica de València i, a hores d’ara, treballa com a tècnic lingüístic a l’administració. Ha conreat diversos gèneres literaris: poesia, narrativa, novel·la, teatre, assaig, periodisme... Va ser fundador de la revista ‘L’Aljamia’ (Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a la Difusió de la Literatura), que va donar a conèixer, durant la dècada dels noranta, les noves generacions d’escriptors valencians i de tot l’àmbit lingüístic, i és director de la col·lecció Llibres de L’Aljamia. Guanyà el premi Agustí Bartra de poesia l’any 1997, el Josep Maria Ribelles i Llobat el 2005 i l’Ibn Hazm el 2008. Ha col·laborat en les publicacions ‘El Temps’, ‘Saó’, ‘Levante’, ‘El Punt’, ‘Lletres Valencianes’, ‘L’Aiguadolç’, ‘Abalorio’, ‘La Roda del Temps’ i ‘Marxa Popular Fallera’, entre d’altres. Ha exercit d’articulista, de traductor, de redactor, d’assessor lingüístic i de director de diverses col·leccions literàries. Forma part del col·lectiu d’escriptors aixoplugats sota el nom d’Alba M, amb els quals va publicar la novel·la ‘Jo també la vaig conèixer’ (Germania, 1995). És membre de l’AELC.
Obra literària:
Poesia
Retorn de res, 1996
Desig de terra, 1998
Sense un punt de record, 1998
De la casa estant, 1999
El joc, 2002
El buit, 2006
Homèrides, 2009
Llibre de les enrònies, 2011
Triadisses. Antologia poètica 1998-2012, 2013
L’efímer i l’etern, 2018
Pluja de cançons, 2022 (infantil)
Novel·la
Helena, 1995
La perseverança, 2003
Rama, 2005
L’última victòria de Tirant lo Blanc, 2008 (juvenil)
Narrativa
Els somnis possibles, 1997 (edició revisada i ampliada, 2008)
Mireieta busca les notes, 1998 (infantil)
Insòlita memòria, 2016
De la mort i altres delícies, 2019
Teatre
El Xicot de la Taca i Sac de Panxa, 2006 (infantil)
Assaig
L’altura i les circumstàncies, 2007
Premis
Vila de Puçol, 1986:
El Puig de Conte de Narrativa Curta, 1993
Octubre de Narrativa, 1996: Camp i ciutat
Agustí Bartra, 1997: Desig de terra
Joan Fuster de Narrativa, 1997: La perseverança
Vila de Nules, 1998: De la casa estant
Lletres Valencianes de l’entitat Ràdio Nova, 1999
Josep Maria Ribelles, 2005: El buit
Vila de Massamagrell, 2006: El Xicot de la Taca i Sac de Panxa
Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva, 2008: Homèrides
Premi Roís de Corella de poesia en valencià, 2011: Llibre de les enrònies[2]
Vila de Puçol de Narrativa, 2015: Insòlita memòria
Premi de Poesia Antoni Matutano Vila d’Almassora, 2017: L’efímer i l’etern
Premi de Poesia Antoni Prats, 2021: La llum que em resta
A part de l’amistat que ens uneix, és un autèntic plaer poder conversar amb una de les personalitats de les nostres lletres contemporànies. Hui he d’agrair profundament a l’escriptor Vicent Penya que haja accedit a la meua petició. Una entrevista que, amb tota seguretat, estarà farcida d’idees i pensaments molt interessants per als lectors i lectores que desitgen accedir a la seua lectura. Donada la rellevància de l’entrevistat, l’al·licient està assegurat.
Parlem, doncs, amb Vicent Penya amb la intenció de conèixer millor l’escriptor i la persona. Intentarem esbrinar de primera mà els seus plantejaments literaris, així com aspectes més personals relacionats en els seus posicionaments davant de diferents aspectes socials i existencials.
ARTUR ÁLVAREZ:
Benvingut, estimat Vicent, a aquest espai del meu blog “ENTREVISTES AMB PERSONES CREATIVES”. En primer lloc, expressar-te l’agraïment per haver accedit a aquesta entrevista i donar-me l’oportunitat de conversar amb tu de literatura i vida.
Revisant la teua biografia veig que eres un autèntic polifacètic en el món literari. Nombroses i importants publicacions en el camp de la narrativa, l’assaig, la poesia... Per aquest motiu, m’agradaria començar preguntant-te: En quin moment vas reconèixer que la literatura seria un vehicle ideal per expressar-te? Per edat, venint d’una educació franquista i post-franquista, quina motivació et va portar a fer-ho en català?
VICENT PENYA: Abans de res, vull agrair-te el fet d’haver comptat amb mi per omplir aquest espai en el teu blog. Tot un plaer i un orgull. En segon lloc, t’he de dir que sempre m’he considerat una persona molt creativa. De menut destacava en la pintura, en el dibuix, i de seguida també en la literatura. Però fins i tot, més endavant, em cridava molt l’atenció la cançó i la música. Finalment, a l’edat de divuit anys, vaig tindre clar que el que volia ser era escriptor. I per aquesta via vaig adreçar els meus esforços. El fet de fer-ho en català vingué donat per una primerenca conscienciació de la meua situació lingüística i la del meu país. També, crec jo, per una certa influència familiar: de mon pare i de ma mare. Tots dos eren valencianoparlants i la llengua “vehicular” de la família era el valencià. Mon pare sempre es dirigia en la nostra llengua a qualsevol persona i mai tingué cap problema amb ningú. Al contrari, un dia un metge que no coneixia de res s’alçà del seu despatx i el va felicitar per parlar-li en valencià.
ARTUR ÁLVAREZ:
És clar que et maneges com peix en l’aigua tant en la narrativa com en la poesia, però… més narrador que poeta o més poeta que narrador?
VICENT PENYA: Pel volum de llibres i pels diferents premis aconseguits, es podria dir que soc més poeta que narrador. I també és cert que per part del públic lector se’m coneix i reconeix més com a poeta que com a narrador. Ara bé, des de sempre la novel·la, la narrativa en general, m’han fascinat. I no he renunciat mai a desenvolupar la meua activitat creativa en aquest gènere, malgrat els entrebancs personals que he trobat pel camí i, potser, una certa manca d’aptitud que reconec. La bona narrativa sempre ha tingut certes dosis de “poesia”, entesa en sentit general.
ARTUR ÁLVAREZ:
Per cert, quines van ser les teues primeres lectures i quins autors t’hi van influir més?
VICENT PENYA: Als onze o dotze anys vaig començar a llegir els clàssics russos del segle XIX: Tostoi i Dostoievski, sobretot. Òbviament en castellà. Resurrecció, Crim i càstig, Guerra i pau, Els germans Karamàsov, L’idiota... Després s’hi va afegir Kafka, Cervantes, Sartre, Lorca... Tots ells em deixaren una forta empremta en la meua manera de ser i en la meua obra. Més tard, vaig descobrir els autors en llengua catalana: Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Isabel-Clara Simó, Enric Valor..., que m’ajudaren a prendre consciència lingüística i nacional, i a establir, a més a més, un estil personal a l’hora d’escriure.
ARTUR ÁLVAREZ:
En alguns àmbits has afirmat que les teues narracions estan impregnades de dramatisme. D’un dramatisme que amaga dosi d’ironia i comicitat. Ens reveles eixe misteri?
VICENT PENYA: No recorde on he fet aquestes afirmacions, però reconec que podria ser una bona síntesi de la meua narrativa. El dramatisme i la comicitat no necessàriament han d’estar barallats. No són incompatibles, vaja. Ben al contrari. Si repassem la novel·la El procés de Kafka, ens adonarem que en moltes escenes (com per exemple el primer capítol, en què dos senyors, que no sabem si són agents de la policia, assalten K. en el seu llit i se li mengen l’esmorzar) són d’un dramatisme evident alhora que d’una comicitat inqüestionable. Aquesta combinació sempre m’ha fascinat i he intentat dur-la a la pràctica en la meua obra narrativa.
ARTUR ÁLVAREZ:
Al mateix temps, respecte a la poesia, has afirmat que “La poesia serà eterna o no serà”. Què volies expressar amb aquesta afirmació?
VICENT PENYA: La poesia, com tota mena d’art, ha d’aspirar a l’eternitat, a perdurar en el temps, a ser recordada i recitada per generacions i generacions. Si no és així, no pot ser una poesia autèntica, sinó un divertiment per passar el temps, una combinació de paraules amb l’únic objectiu d’esdevenir novetat però no obra clàssica. La poesia ha de tindre la voluntat de ser eterna; en cas contrari, desapareix.
ARTUR ÁLVAREZ:
Respecte a la teua polièdrica activitat, també tinc entès que eres un avantatjat cantautor. Veu i guitarra en mà. Què hi ha de cert en això? Tal vegada, hem de preparar un recital conjunt en un futur no gaire llunyà, no?
VICENT PENYA: Ja m’agradaria a mi ser un avantatjat cantautor, però amb el conreu de les lletres crec que ja en tinc prou. Tinc una certa enveja per persones com tu, tan polivalents, que dominen amb encert diversos camps de la creació: poesia, cançó, art plàstic... De moment, no done per a més. Em caldria assajar molt per poder fer en conjunt un recital. Sí que és cert que en la meua joventut, veu i guitarra en mà, com tu dius, vaig compondre algunes cançons i vaig formar part d’algun grup musical de poca duració i transcendència. També he fet lletres per a altres grups o cantautors, com ara 4.000 Som Prou, Garri Campanillo, Joan Lluís Llopis, Lluís Vicent, etc.
ARTUR ÁLVAREZ:
Ja són molts anys fabricant bona literatura, però, com és normal, el pas del temps adoba les accions. Com consideres que has evolucionat, tant en la teua narrativa com en la teua poesia?
VICENT PENYA: En poesia trobe que he evolucionat cap a un discurs cada vegada més introspectiu i més estructurat. Però arribes a un punt en què vols provar noves tècniques i propostes. En narrativa, en canvi, em sembla que he passat de formes més realistes o unes altres en què la irrealitat, l’absurd i la inversemblança tenen molt a dir.
ARTUR ÁLVAREZ:
Canviem de terç. En el context actual, vivim un temps dominat per la tecnologia, les xarxes socials, la immediatesa, la renúncia gairebé generalitzada a la reflexió en solitud. Quina és la teua opinió respecte a tot açò i com et posiciones enfront d’aquest context?
VICENT PENYA: La veritat és que em preocupa, i prou, la despersonalització que està patint la nostra societat. Una societat que cada vegada tendeix més a l’individualisme. És evident que les noves tecnologies tenen clars avantatges que no podem defugir respecte a l’activitat del passat. La immediatesa n’és un —tot i que també pot ser un inconvenient—, però, així mateix, el fet de poder arribar a un nombre més elevat de gent amb el teu missatge, amb la teua obra, és una diferència positiva que cal tindre molt en compte. Així doncs, l’esforç per arribar al públic és molt menor. Ara bé, amb un mòbil a la mà, qualsevol persona a hores d’ara es pot sentir periodista, reporter, estrella del cine o escriptor. Es dona la paradoxa que amb els nous mitjans de comunicació la major part de la societat se sent més incomunicada que mai.
ARTUR ÁLVAREZ
On està la veritat de la literatura com a salvadora de la humanitat?
VICENT PENYA: Una persona pragmàtica et diria que la literatura no salva res. Però un escriptor com jo, què et pot dir? És clar que la literatura pot salvar la humanitat sempre que la humanitat vulga ser salvada i siga receptiva a la literatura. La novel·la, per exemple, penetra en l’ànima humana com cap altra disciplina ho pot fer, fins i tot superant la psicologia o la psiquiatria. D’altra banda, la poesia és creadora de bellesa, d’imatges transgressores de pautes socials, d’espais mentals inaudits i impossibles que poden esdevenir un sedant o un revulsiu per a les persones lectores. És clar que un món on predominara l’art de la paraula seria molt més humà i digne.
ARTUR ÁLVAREZ
És obvi que un canvi de paradigma comença per un canvi de plantejaments. Existeix la possibilitat d’un món millor al marge dels interessos polítics?
VICENT PENYA: Per descomptat que, en essència, la política serveix per millorar i canviar la societat. La paradoxa és que la política necessita el poder per poder ser aplicada, però, una vegada en el poder, és fàcil que aquest la corrompa i fossilitze i acabe sense dur a terme els seus objectius. Amb la qual cosa, incongruentment, la política arriba a perdre la seua essència i sentit.
ARTUR ÁLVAREZ
No m’agradaria acabar aquesta entrevista sense saber la teua opinió respecte a la nostra llengua i les seues múltiples manifestacions en tots els aspectes de les Belles Arts, però molt especialment en la literatura i en la música. Ja saps que jo soc molt crític respecte a la normalització cultural del País Valencià, però... com és la teua opinió sobre aquest tema?
VICENT PENYA: Fa pocs dies vaig veure en À Punt una entrevista a Vicent Torrent, ànima del grup Al Tall. Vicent es mostrava molt optimista respecte a la nostra llengua i, per consegüent, també respecte a la nostra música. Ho justificava dient que ell havia viscut i havia patit el franquisme i que, comparant aquella fosca situació amb l’actualitat, aquesta havia millorat moltíssim. Sense cap mena de dubte, això és veritat. Tot i així, trobe que encara falta molt de camí per recórrer a fi d’arribar a la “normalitat” desitjada. Jo també he viscut bona part de la meua vida durant la dictadura feixista, però aspire a viure en un país “normal”, en què la nostra llengua siga la d’ús normal i habitual en tots els àmbits socials, cívics, polítics, etc. Pel que fa a l’art de les lletres, sí que és cert que estem vivint una època dolça, però, tal com va dir en el seu dia Quim Monzó, la literatura catalana aguanta, és de primera qualitat, el que no aguanta, però, és el país. I opine que una cosa semblant passa amb la música en la nostra llengua. La cançó en valencià està arribant a unes quotes de qualitat i de diversificació que fa uns anys semblaven impossibles d’atènyer. Però potser cal una resposta més extensiva i entusiasta del públic. I, per descomptat, moltes més ajudes per part de les diferents administracions.
ARTUR ÁLVAREZ:
De pas, també m’agradaria que ens donares la teua opinió respecte a com valores el moment actual de la literatura valenciana dins del context global dels Països Catalans?
VICENT PENYA: Pel que fa a la novel·la, hem passat molts anys sense grans autors i grans obres valencianes, però darrerament, des de fa quinze, vint o vint-i-cinc anys, ha augmentat la nòmina i la qualitat de la narrativa valenciana. Autors ja consagrats com Joan Francesc Mira, Josep Lozano, Isabel-Clara Simó, Ferran Torrent, Toni Cucarella, Francesc Bodí... poden donar fe d’aquestes paraules, però també altres de més novells com Manuel Baixauli, Vicent Usó, Esperança Camps, Joan Benesiu, Elvira Cambrils, Núria Cadenes, Xavier Aliaga, Anna Moner, etc. Quant a la poesia, no cal dir que el País Valencià s’ha caracteritzat dins del context dels Països Catalans per disposar d’una bona quantitat de poetes de qualitat des del temps de la postguerra, destacant la figura de Vicent Andrés Estellés, fins arribar, dins de la mateixa línia, als moments actuals.
ARTUR ÁLVAREZ:
He tingut l’oportunitat de musicar i cantar diversos poemes teus inclosos en el disc “10 poetes contemporanis”, “La vida és enllà” o “La mar”. Soc dels que considere que les diferents Belles Arts mantenen un alt grau d’interacció. Tu, com ho veus?
VICENT PENYA: En efecte, tal com diu Manel Alonso, hi ha molta gent que no llig poesia, però en canvi sí que els agrada escoltar poemes de Machado en la veu de Joan Manuel Serrat, o escoltar Estellés en la veu d’Ovidi Montllor, o Espriu en la veu de Raimon. També és veritat que hi ha certes arts que són més propenses a interactuar que altres.
ARTUR ÁLVAREZ:
Per acabar, una qüestió d’especial interès: Darrerament, sé que has estat embardissat a prologar l’antologia poètica, "QUADERN DE L’HORABAIXA" del nostre estimat Manel Alonso, així com la publicació "PLUJA DE CANÇONS" amb il·lustracions de la teua filla Maria Jesús Penya, però… què portes ara entre mans?
VICENT PENYA: He acabat recentment un nou poemari compost per cinquanta-quatre sonets del qual estic molt satisfet i que possiblement publicaré el 2023 en una editorial catalana que s’ha interessat per ell. Són sonets que mantenen l’estructura poètica tradicional, amb un cert rigor en la mètrica i la rima, però que alhora cerquen noves vies de singularitat i d’avanguarda. A banda d’això, estic recarregant bateries amb la lectura de nous llibres de poesia i de narrativa per tal d’iniciar nous projectes. Sense cap mena de dubte, la universitat de l’escriptor és la lectura.
ARTUR ÁLVAREZ
Bo, Vicent, açò s’acaba. Realment ha sigut un immens plaer conversar amb tu i novament reitere el meu agraïment per la teua col·laboració i generositat. Una forta abraçada i desitjar-te el millor tant en l’àmbit literari com a personal. Gràcies i fins aviat!
VICENT PENYA: Molt agraït a tu pel teu esforç i per tot el treball que fas en favor de la nostra llengua i cultura.
Page updated
Google Sites
Report abuse